dimarts, 29 de gener de 2008

Via Àpia

Clementina Arderiu va escriure aquest poema el primer cop que va veure la Via Àpia


Ni sola en mi ni acompanyada
Era el diàleg sorprenent

de dos que senten igualment
i callen. Tota una fillada
de pensaments vam engendrar
i caminàvem via enllà.

I fins també callava l’aire.
-Oh aquell moment que es pon el sol
i res no gosa moure el vol
en una treva de no gaire!
Quan la paraula va venir
portava un ròssec sense fi.

En cada pedra que mirava
tanta història m’ha llampat;
i una amargant serenitat
de l’olor dels xiprers lliscava.
Fórem tots dos tocats d’oblit
En el capvespre beneït.

La imaginada via lenta,
la sang dels màrtirs esponjant,
se’ns torna tota palpitant.

L’ombra de Pere, que valenta!
I Roma ens dóna el seu alè
senzillament, com qui no re.

Mentre nosaltres –ho diria?-
com per a fer el lligam més fort
entrellaçàvem mots de mort.
La nostra mort que apareixia
al fons de la immutable via.
Enllà, més lluny, vora el pedrís
On finirà l’amor feliç.


Clementina Arderiu